LA TELEVISIÓ (IM)POSSIBLE

He volgut deixar passar unes setmanes, aproximadament un mes, abans de parlar del tema estrella d'aquesta tardor: el tancament de RTVV. Pensava que el pas dels dies faria que el sentiment de menyspreu que tinc envers els gestors i colpistes fos menor, però no ha estat així. Què hi farem?

He recollit diverses opinions del meu entorn i trobem postures ben diferents. Hi ha gent que considera que ja era hora que tancaren Canal 9 perquè no es pot malbaratar els diners d'aquesta manera. També hi ha persones que afirmen no mirar-la mai i que els importa ben poc si la tanquen o no. Altres miràvem només els reportatges de Punt Dos i les partides de pilota (esport que no entenc...però m'interessa molt). 

La cosa va anar fent-se més gran amb les intervencions dels treballadors de l'ens i la seva revolta de darrera hora. Què hauriem fet si ens hagués tocat viure aquesta tragèdia des de dins?  Ningú es pensava que realment ho farien, que amb tota la impunitat del món, crearien una nova legislació i se carregarien el dret públic de tenir informació en la pròpia llengua. 

Doncs si, ho van fer i amb el cadàver encara calent es passegen per tot el territori dient que era insostenible, que no es podia fer una altra cosa o que les lleis del mercat són així. El mateix partit que saqueja una televisió pública, diu que el destí era inevitable. La 'caradura' d'aquesta gent no té límits. 

UNA CIUTAT SENSE MUR

Cap de setmana 'express' a Berlín per fer una reunió Erasmus amb els companys alemanys, finesos i un 'outsider' de Cincinnati. Sempre és una alegria retrobar-los i preguntar per les seves vides llunyanes, els xiquets, la feina i els plans futurs.

Dissabte fou un dia plujós i el tour caminant pel centre ens va portar a l'illa dels museus a la vora del Spree, el Reichstag, la Porta de Brandenburg, el passeig Unter den Linden i el Check Point Charlie. El mur el vam veure com una realitat molt llunyana en el temps que s'ha encarregat de construir una ciutat moderna i molt dinàmica. 

Diumenge ja vam tornar en diàspora controlada cap als aeroports amb la promesa de tornar a reunir-nos ben prompte. També es troba a faltar, de tant en tant, els habitants de la 'House of happiness' de Toynbee Hall a Commercial Street.

ARRÒS DE PUTXERO

El passat divendres 15 fou el dia D. Mon pare estava per la ciutat i el lloc per dinar va emergir finalment per tancar una llarga recerca: El Bar Resolis de Gràcia. Al bell mig del barri dels gitanos catalans, entre olors i postals d'Ovidi i el Gato Pérez.

Portava des de juliol passat intentant fer cap a aquesta placeta del Raspall i tastar alguns dels diferents arrossos que, segons la gent a nivell de barra comenta, són uns dels millors qualitat/preu. El primer cop era ple, el segon tancat, però aquell dia era el dia correcte. El plat escollit fou 'Arròs de Putxero' típic del Baix Vinalopó. Conta la mitologia gracienca que el cuiner encarregat és d'Elx, barbut i molt fadrí.

Caldrà tornar-hi per engrandir la llegenda...    

CAMINS DE L'EXILI

Dissabte passat vam agafar la carretera i ens vam dirigir cap al nord buscant un tour republicà. Un cop vam arribar a Figueres vam tombar cap a la mar direcció Llançà i van començar les giragonses i els penya-segats abans d'aplegar a Portbou. El camí s'enfilava sense mirament cap la frontera i després sense deixar de fer voltes arribava a un terreny ple de vinyes verdes vora el mar.

La nostra destinació era Cotlliure i la tomba d'Antonio Machado. Després de dinar i presentar els nostres respectes al poeta andalús, fou el torn de la Platja d'Argelers on milers de refugiats foren tractats com a criminals durant l'exili de la Guerra Civil. És una pàgina vergonyosa de la història de França.

La xicoteta ciutat d'Elna és l'antiga capital del Rosselló i ens va oferir la meravellosa història de la seua Maternitat Suïssa on es van salvar la vida de centenars de nadons dels refugiats des del 1939 al 1944. Per acabar d'adobar el recorregut, ja tornant, vam entrar a La Jonquera on l'entrada al Museu de l'Exili és d'obligada visita. 

THE WESSIO'S TRIP

Dissabte 19 vam sortir junt amb el mag de l'Artejuela i el Turc del Clot en direcció a Puigcerdà. Vam fer cap a una estació d'esquí nòrdic anomenada Guils-Fontanera per fer una ruta fins a l'Estany de Malniu i el seu refugi que formen part de la Ruta dels Estanys Amagats de la Cerdanya. 

A la tarda ens vam endinsar dins la Catalunya Nord i vam arribar a Fontpedrosa, un barranc on corria un rierol al costat d'una cascada d'aigua calenta amb olor a sofre. El paratge era espectacular i ens vam aclarir a montar la tenda i tot. Unes albaes i un flabiol sonaven entre la frescoreta de la nit.

L'endemà, vam seguir la ruta per Vilafranca i Prada de Conflent, deixant a la dreta el majestuós Canigó. Va semblar com si la muntanya màgica ens digués: 'Ei, no marxeu massa lluny, us estic esperant'. Potser en una propera ocasió, possiblement a la primavera.

LES BENIGNES

Durant més de dos anys un llibre m´ha torturat, castigat i finalment he aconseguit fer-me amb ell. Aquesta obra és: 'Les Benignes' de Jonathan Littell.

Es tracta d'un viatge al lloc més profund, vil i escabrós de la naturalesa humana. Conta la història d'un SS a la Segona Guerra Mundial, el seu periple per mitja Europa i el seu descens als inferns. La seua bogeria no té límits i mostra una visió crua de les barbaritats comeses en un període molt concret del segle passat.

La descripció minuciosa dels camps de concentració, de les fosses comunes o del setge terrible de Stalingrad, suposa un repte difícil a l'hora de llegir. Moltes voltes ha calgut deixar reposar la lectura durant mesos per poder pair el patiment que emergeix de les seues pàgines. 

QUI VULGA JUGAR QUE S'AGAFE DE LA MÀ

Quina gran jornada el passat 11 de setembre. Vam eixir tard de Barna en direcció sud, plovia i no estava gens clar quin oratge ens trobaríem al tram 186 de la Via Catalana. Als ponts de l'autopista la gent feia volar banderes i els conductors tocaven el clàxon per respondre a una alegria comuna i compartida.

A  les dues vam arribar a Cambrils per visitar els vells amics i l'Ivet que és una nena molt simpàtica. El dinar d'arròs amb xirles de termomix ens va donar forces per arribar a la Riera d'Alforja, entre Riudoms i Montbrió del Camp, abans de les quatre que era l'hora marcada per l'organització.

Sempre amb l'orella posada en el que passava a Vinaròs, ens vam agafar de les mans perquè pensem que són molt més fortes que les armes i res no ens farà canviar aquest pensament. Vam cloure una diada per al record atrapats en un embós monumental a Torredembarra, però ja no importava res....ho havíem aconseguit!!!

EIVISSA I FORMENTERA

Santa Eulària des Riu, Sant Carles de Peralta, Sant Joan de Labritja, Santa Gertrudis de Fruitera, Sant Miquel de Balansat, Sant Mateu d'Albarca, Santa Agnès de Corona, Sant Antoni de Portmany, Sant Josep de Sa Talaia, Sant Jordi de Ses Salines. Definitivament, Eivissa és l'illa dels Sants. 

Quatre dies visitant els seus raconets i turons ha estat poc per retrobar-la 19 anys després. Una de les instantànies més buscades aquesta d'Es Vedrà al costat oest davant Cala d'Hort i del Comte.

El darrer dia, navegació cap a Formentera, fou el torn del Cap de Barbaria i la platja de Ses Illetes. Bon lloc per visitar-lo amb tranquil.litat i sense pressa.

CA LES SENYORETES

Ja feia temps que portava imaginant com seria el poble, el carrer, la casa i la visió de la Serra del Benicadell. Només arribar em va sobtar que Otos és menut, però no tant com esperava. També el pensava més arramblat a la muntanya, més feréstec i aïllat. La galvana de juliol era contundent i amb els acompanyants d'Alacant i l'Olleria buscàvem l'ombra i descans d'un oasi particular. 

L'entrada em recordà a les cases enormes i antigues del barri de Sant Vicent. La terrassa posterior dóna joc a moltes activitats com: presentacions de llibres, concerts i lectures de poesia a les nits d'estiu. Tot l'espai sempre ple d'estris per treballar la terra. Una fideuà entre amics és la millor opció per celebrar que l'any vinent al sud serem més gent.

CLARA ANDRÉS I ORXATA

Bona segona setmana de juliol a la ciutat. Dijous 11 vam tindre la sort de veure a Clara Andrés al jardí de la Universitat de Barcelona. Mira que és difícil trobar un concert de la cantautora d'Oliva. Asseguts al terra, en un ambient relaxat i sense pressa. Llàstima de no poder quedar-me fins l'acabament de l'espectacle.

Dissabte 13 fou el torn d'Orxata Sound System a les Festes del Poble Sec. Tota la Plaça del Sortidor plena a vessar i quan preguntaves si algú coneixia al grup valencià que tocaria després del DJ que sonava tan bé, la majoria feien una expressió de no saber de que anava la cosa. Segur que més tard ja havien canviat d'opinió.  

PETITS MIRACLES

Us presente una gent que conec des de fa un parell de mesos. Uns xiquets/es que treballen tots els divendres del món per millorar, tractar els altres com a veïns i formar-se com a persones. Estic parlant dels alumnes del reforç de Bona Voluntat en Acció, una ONG del barri que funciona amb mitjans molt minsos i amb l'actitud lloable dels herois.

És increïble les coses que fan, com ho organitzen tot i les ganes que sempre tenen de treballar pels altres. 

El darrer dia de curs vam celebrar una festa per agrair als nens la bona feina amb diplomes i mencions.

Ara durant l'estiu intentarem ajudar en el casal perquè la solidaritat no para al Poble Sec.

ES DIRECTE

En la celebració del 25 d'Abril de l'any 2000 va haver una amenaça de bomba a la Plaça de Bous de València (coses que passen a la ciutat bruta i plana) i no vam poder veure per primera volta un concert dels JA T'HO DIRÉ en directe. Uns anys després van interrompre la seua carrera i semblava que mai no podriem tornar-nos a trobar.

Doncs, dissabte passat, a la Sala 'La Mirona' de Salt vam acomplir un somni de fa molts i molts anys. Un somni que sempre em transporta a l'any 97 quan agafàvem el bus de les 7 del matí per anar a la UJI amb una càrrega de son considerable que calia combatre amb un walkman i 'Moviments Salvatges' de fons.

Grans honors es mereix Sky que va fer un viatge llunyà des de La Plana Baixa a La Mirona i va gaudir moltíssim d'un concert especial. Fou un dia llarg que començà amb el bateig d'En Gigi i un dinar 'de barba' a Corbera i acabà de la millor manera amb Menorca de fons.

L'ANOGUERET BY NIGHT

Bona acollida de la iniciativa de la Coordinadora per l'Ensenyament Públic al poble. La marxa nocturna fins l'Anogueret ix a les 20h de la Plaça del Centre cap a la Plaça de l'Assumpció on ens fem una foto de grup amb l'Escola que aquesta primavera ha hagut de ser tancada per la caiguda del sostre d'una classe.

La pujada cap a una de les fonts mítiques de la zona no és massa difícil i hi ha temps per pensar en les vesprades de diumenge dels anys 80 passades al Perxet i les poques voltes que ens aventuràvem més enllà del Catxapo. La pedra roja de rodeno és a tot arreu i dóna un toc especial a les costeres.

Sopar de pa-i-porta i vista privilegiada amb el Castell al davant, una lluna que domina el paisatge de la mar en calma de Moncofa. Trobada emocionant amb el xic més Higiènic del terme. Finalment una processó de llums desfan el camí cap al pla. Molta gent coneguda i l'empenta sempre necessària del jovent.

HOMENATGE VERD

El passat diumenge 5 de Maig als Hostalets de Balanyà hi havien camps de cereals com aquest, una extensió de terra que es movia suau al compàs d'un lleuger vent que amenaçava pluja. El Montseny i el Tagamanent, al fons, vigilaven atents que totes les coses del món seguien al seu lloc.

Des d'un fred i gegantí hospital de la ciutat de València la notícia em va deixar trist i preocupat pels que deixes ací. Estic segur que et trobarem a faltar moltíssim i en aquest indret de la comarca d'Osona on la boira senyoreja la major part de l'any, només podia pensar en un gran homenatge per a tu. El monument estava allà mateix, el tenia al davant. Una imatge preciosa per a una persona especial. Descansa en pau Tia Fineta.

CASTRUM

Diumenge 21 vam tornar a conquerir un cim en família. En aquest cas fou el Castell de Castro a Fondeguilla. La pujada s'enfila ràpidament a través de les Penyes de Carlos, el Mirador, la Font de la Penyeta i el Bosquet. Existeixen uns quants llocs durant aquesta ascensió que et fan pensar en indrets espesos i racons amagats de Navarra o el País Basc. Les carrasques t'acompanyen fins la darrera pujada on s'observa a la dreta la Nevera, mentre ja pots tocar l'objectiu.

Un cop a dalt, la vista és magnífica. Tota la Plana i el Camp de Morvedre es troben als teus peus. Llàstima no tenir al costat al Tordo per l'il.luminar-nos amb el seu coneixement del terme.  

CALÇOTADA LLUNYANA

La Artejuela és un llogaret al costat de Montanejos en la comarca de l'Alt Millars. Es troba arrapada al vessant sud d'una muntanya que la protegeix del dur vent del nord procedent de Terol. Dimecres Sant vam arribar passant per noms mítics de la geografia valenciana com Caudiel i Montán i el port d'Arenós complicat per les curves. Pocs llocs els he trobat tan aïllats, allunyats de tot i de tots.

L'objectiu de la nostra visita era fer una bona Calçotada amb el Mag d'Algemesí, el Turc del Clot i el Romàntic de la Sequieta del Roig. Una xicoteta excursió després del dinar ens va mostrar la meravella del paisatge i l'obstinada voluntat de la gent que segueix allà recuperant les cases i donant vida al poblet. La pluja ens va trobar cap al tard, acomiadant-nos mentre buscàvem la mar camí d'Onda i la civilització.

SETMANA CÀNTABRA

Aquesta és la vista que hem tingut durant cinc dies des de l'hotel de Noja (Cantàbria). Una platja infinita amb una marea que sempre retorna i un oratge privilegiat. Hem gaudit del viatge de final de cicle de 4t ESO amb 56 alumnes i dos dels millors profes que conec per viatjar.

Vam descobrir pobles encantadors com Castro Urdiales, Santillana del Mar, San Vicente de la Barquera o Comillas. Vam retornar 18 anys després a Potes i Fuente Dé, aquest cop amb neu. També teniem un especial interès en visitar Santander i Bilbao, l'experiència ha estat molt enriquidora. Cal tornar per paladejar les ciutats d'una manera més pausada i sense pressa.

Els xiquets, tot i les excursions nocturnes, no s'han portat malament. Han tornat molt contents, amb la certesa alguns, que han fet el viatge de les seues vides.

FILLS DE LA PELITRÚMPELI

Recorde escoltar en els anys 80 un vinil vell i atrotinat d'un vaixell ple de xiquets que desembarquen a La Vila Joiosa, recorde totes les aventures per les comarques valencianes i com les noves generacions han fet seus aquests contes. 

Dijous 14 de Febrer del 2013 fou un dia per recordar, una jornada on vam deixar enrere una part de la nostra història i un tros d'ànima en el camí. L'Auditori s'engalanava per rebre el darrer concert d'Al Tall a BCN i nosaltres veiem desfilar des de d'alt del 'cadafal' una sèrie de cançons que ens han acompanyat des de sempre.

L'acte es va cloure amb la Moixeranga, i poques vegades s'ha sentit tant el profund silenci que guardava tot el públic. Potser vam començar a entendre que significa això de ser 'Fills de la Pelitrúmpeli'.  

VINT ANYS DESPRÉS

És possible passar-se vint anys sense pujar al Castell i a la muntanya més alta del teu del teu poble?

Hem començat aquest 2013 amb força reconquerint el 12 de gener el Castell de La Vall. El dia era radiant, no podíem haver triat una jornada millor, la vista fou impressionant: les Columbretes, la Plana de Castelló, Sagunt, la Calderona, la Valldigna....tota la silueta del Golf de València moria en el Cap de Sant Antoni. 

Seguint amb la revisió del terme, divendres 8 de febrer, vam ascendir a Pipa pel costat del Mur amb un desnivell important i patint els excessos dels dies meridionals. L'oratge no era massa bo i no vam poder gaudir molt del cim, però encara ens quedava la baixada que també comporta un cert risc si vas ràpid.

Espere no deixar passar dues dècades més per tornar. 

SANT GATXO I PEPET

Fa més de deu anys, vaig rebre per correu el segon CD (Quan ja és tard, 2001) d'un grup de La Vila Joiosa anomenat Sant Gatxo. No els havia escoltat mai, però em van semblar molt potents. El 2006 van treure el tercer disc (Si tanque els ulls) sempre visitava la seua web per saber si feien algun concert a prop. Durant una dècada els he gaudit en la distància i ara treuen un nou treball (Llum) sonen igual de bé que sempre.

Dijous 10 de Gener vam tenir una revelació, una visió, una epifania. Vam assistir per primera volta a un concert de Pepet i Marieta. El context: el bar del Teatre Lliure de Gràcia, un showman i el públic totalment entregat. El coneixia per ser del gremi i per terceres persones, també sabia que seria molt gran...i realment ho fou.

Ser de les Terres de l'Ebre és el més semblant a ser valencià a la gran ciutat.

L'HOME DELS NASSOS

El dia 31 a la tarda vam fer la cursa de 10 quilòmetres amb millor temps des de juliol del 2008. Fou la Cursa dels Nassos i el temps va ser 45 min i 44 segons. La idea abans de la prova era baixar de 48 min, ja que amb 14.000 persones és difícil córrer. Durant el desenvolupament de la volta, vaig notar que anava ràpid encara que amb unes sensacions no massa bones. El recorregut pla i en algun moment de baixada afavoria una marca bona. A més a més el calaix de sortida també va ser el correcte. 

El patiment es va centrar en els quilòmetres finals amb unes rectes infinites i enganyoses. Caldrà preparar-se bé per a Sant Antoni, a veure si podem fer alguna cosa de profit.